I mentre esperem la crònica dels nostres companys de l'experiència al camí de Santiago us contaré el que sense planificació vam fer ahir.
Com molt bé diu el títol tot va ser pensat i fet. Estavem pensant què podríem fer dijous, com molts de vosaltres son els nostres últims dies de vacances i volíem aprofitar-los. A més, hi havia que fer plans amb xiquets ja que el meu nebot havia vingut a passar uns dies en el seu cosí i teníem dos xiquets als que entretindre.
Així que pensant pensant va comentar Jordi que podíem anar a Agres a esmorçar. Feia unes setmanes havíem estat allí ja que ens havíen dit que feien uns bocates molt bons i teníem que probar-ho... ja ens coneixeu en tractar-se de menjar...
La idea era mot bona per als peques i es va encantar "anar d'excursió". I ahí va ser quan va arribar la idea de Jordi: si venen els teus pares ells van en els xiquets i nosaltres anem a peu.
La idea molava pero clar si ho pensava en el cap gelat... Jordi no havia parat d'entrenar, encara que no de manera continuada (tots sabem que en vacances quan no tenim una cosa tenim altra), pero jo...
Si mirava cap enrere aquest any no havia sigut el millor en quant a entrenament es referia. L'any començava amb l'entrada a quirófano: operació complicada i una lenta i per a mí eterna recuperació. Aquesta va fer que aquests primers mesos de l'any es feren llargs i pesats. Els que hem coneixeu sabeu que no es lo meu "estar queteta" però no quedava més remei que fer-ho.
Va arribar el mes de maig i vaig poder entrenar mes i mig més o menys al gimnàs però clar a mig gas perque després de no fer res... i de nou a parar. Quina ràbia, quina temporaeta...!!!
Així que l'única cosa que havia fet havia sigut alguna caminata pels buitres i a Montcabrer ara a l'estiu..
El meu cap per una part pensava: que guay una eixideta llarga!!... per altra part pensava: a Agres!!!Estic loca..??? La primera part contestava: home per la serra s'ataja...
Total que al final vaig dir que sí. I allà vam anar Pili i Mili.
Objectiu: Arribar a Agres
(realment el meu objectiu era el bocata que anava a menjar-me jejjejejejeje)
(realment el meu objectiu era el bocata que anava a menjar-me jejjejejejeje)
Cap a les 7 del matí eixíem, no calia frontal perque ja estava amaneixent. La idea era dirigir-nos a la carretera de Mariola i pel Mas del Garrofero anar a buscar el Barranc del Cinc per arribar fins a les casetes de Vilaplana. Des d'allí pujaríem pel Collao Sabata direcció a Montcabrer. A la baixada i passant el refugi ja agafaríem la senda per arribar a Agres.
La teoria estava clara ara anavem al lio!!
L'inici va ser senzill anava bé. Vam tardar aproximadament un hora caninada fins arribar a les Casetes de Vilaplana.
Però a partir d'ací la pujada començava a complicar-se. Sembla que no però la pujadeta al Montcabrer se me va fer un poc costera amunt (mai millor dit). Ací us deixe una foto de les vistes a Alcoi mentre pujavem.
Vam continuar la pujada i al fi teníem el nostre primer objectiu a la vista Montcabrer.
I clar, no era necessari pujar fins el piló però Jordi deia: ja que estem ací son deu minuts més pujar. Jo vaig dir bé docs pugem encara que per dins pensava: serà precís... Foto de rigor al piló amb les cabres i xicoteta xarraeta amb tres corredors amb qui vam coincidir.
I en quant a les vistes, aquesta vegada estava despejat per un costat i tot ple de núvols a l'altre. Vam continuar el nostre camí de baixada buscant el refugi. Anavem a probar de trotar per acabar la ruta. Ara ja anavem la major part del temps cap a baix. Passat el refugi, vam agafar la pista que ens portaria a Agres. Sabíem que també hi havia una senda per baixar però no la coneixíem així que vam anar per la pista.
Al momentet ja teníem l'objectiu a la vista: a mà dreta ens quedava Agres i al front, al final de la pista podíem vore Bocairent.
Uns 5 o 6 kilòmetres després ja vam arribar a la carretera i en deu minuts més ja estavem creuant la placeta i teníem enfront el restaurant. Al final un total de 18 Km. No ha estat malament!!!
A l'arribada ens vam comentar que la senda arriba directe al Santuari i que son apròximadament 2 kilòmetres front als 6 que costa baixar per la pista. Així que tenim que tornar a probar-la.
Qui s'apunta a la pròxima???? Aquesta és la recompensa:
PD. Deixe caure altres cròniques que podrien contar-nos les nostres compis Eva i Maria: esport i bebes. O la nostra compi Olga: esport i embaraç.
Com veieu anem fent cantera i quasi serem més MiniZrunners que Zrunners jejejejej
La familia #ZrunnersAlcoi segueix creixent!!!!
;-)
